Era dijous i, segons un costum que datava de cinc segles, el Tribunal de les Aigües celebrava una reunió a la porta dels Apòstols de la catedral de Valencia.
El rellotge de la torre del Miquelet assenyalava poc més de les deu, i els llauradors s'ajuntaven en rogles o prenien seient al caire de la pica de la font que hi ha al mig de la plaça; al voltant de la qual es formava una animada garlanda de mantes blaves i blanques, mocadors vermells i grocs o faldilles d'indiana de colors clars.
Uns arribaven tirant del ronsal dels seus cavallets amb la sàrria carregada de fems, contents de l'arreplega feta pels carrers; altres amb els carros buits, procurant enternir els guàrdies municipals per tal que els deixassen romandre allí; i mentre els vells conversaven amb les dones, els joves es ficaven al cafetí proper, per matar el temps davant la copa d'aiguardent i mastegar el cigar de tres cèntims.
Tota la gent de l'horta que tenia ressentiments per venjar era present, gesticuladora i sorruda, parlant dels seus drets, impacient per deixar anar davant dels síndics o jutges de les set sèquies l'interminable rosari de queixes.
L'agutzil del Tribunal, que duia més de cinquanta anys de lluita amb aquella tropa insolent i agressiva, posava a l'ombra de la portalada ogival les peces d'un sofà de domàs vell i després hi instal·lava un reixat de poca alçada, que cloïa l'espai de vorera que feien servir de sala d'audiència.
La porta dels Apòstols, vella, rogenca, rosegada pels segles, mostrant les seues corcades belleses a la llum del sol, formava un fons digne de l'antic Tribunal; era com un dosser de pedra fabricat expressament per a arrecerar una institució de cinc segles.
En el timbal apareixia la Verge amb sis àngels de rígidesalbes i ales de menut plomatge, galtaplens, amb flamejant tupé i pesats tirabuixons, que tocaven violes i flautes, caramelles i tambors. Corrien pels tres arcs sobreposats de la portalada tres garlandes de figuretes, àngels, reis i sants arrecerant-se en dossers brodats. Sobre pedestals robustos s'exhibien els dotze Apòstols; però tan desfigurats, tan malmesos, que Jesucrist no els hauria coneguts; els peus rosegats, els nassos trencats, les mans tallades; una filera de figures que, més que apòstols, semblaven malalts escapats d'una clínica que mostraven dolorosament els monyons deformats. A dalt, al final de la portalada, s'obria, com flor gegantina coberta d'un teixit de filferro, el rodó vitrall de colors que donava llum al temple, i a la part baixa, en la base de les columnes guarnides amb escuts de la Confederació Catalanoaragonesa la pedra estava gastada. Les arestes i els fullatges borrosos pel frec d'innumerables generacions.