Era festa major. En conseqüència, tot era tragí a la masia. Aquell migdia s'havia d'aparellar la taula grossa de roure, encendre els canelobres de plata i sacrificar bona part de l'aviram. Tot això suposava, lògicament, una frenètica dedicació de la minyona, plomadora, escorxadora, rostidora i cuinera en cap. La minyona era, en aquest cas, una noia sanitosa vinguda, d'un poblet del Ripollès.
Aquesta dedicació la retingué més temps de la raó a la cuina. Fins al punt que quan la campana parroquial convocava a la missa primera, ella encara no havia acabat de socarrimar el borrissol dels capons. La donzella, tan feinera com devota, cuità a posar-se el mantell de seda, a treure el davantal, a passar-se les mans pel vestit fent voleiar pols i volaines de ploma i a emprendre camí cap a l'església. Que l'obligació no perdona la devoció, i menys el dia de festa grossa.
Ella prou sabia el camí de memòria. L'havia resseguit en solitari i, algunes vegades, en companyia del fadrí del Pujol, que li feia l'aleta, o amb el masover de la Verneda. Però ara la pressa li donava ales. La minyona no anava al pas, sinó al trot. La pressa és mala consellera. Just quan s'esqueia ran el descasador ensopegà amb un esquei de roca o amb una arrel d'alzina sortida de la terra com una urpa. La minyona feu tintines intentant, a la desesperada d'arrapar-se a un arbre, a una mata, a l'aire que respirava. Tot, de bades. Llençà un xiscle esgarrifós i es va abatir, com un esparver ferit de mort, cingle avall. A plom. Els braços oberts com una aspa de molí.
Però el sant de la parròquia devia vetllar per ella. Prodigiosament quan, segons després, s'acabà la dramàtica volada i la minyona tocava la gespa sota el cingle, el seu cos no s'estavellà : sinó que aterrà amb suavitat, sense una esgarrinxada, sense un cop al seu cos de donzella. De manera que aquella volada, en lloc de significar-li la mort, li suposà la drecera. Arribà a l'església.
La minyona, de retorn a la masia, contà la seva història increïble. El món es dividí automàticament en dues parts: els qui donaven fe a la seva història i els que creien que la fantasia és fruit del cervell d'una minyona.
I la noia, anava explicant el seu salt prodigiós! I prou portava els seus oients prop el descasador, tot apuntant l'abisme amb el seu índex. Donzella: Aquí... aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar al fons, mireu!!!
I senyalava, ufanosa, aquelles alzines de la profunditat que, des de dalt, semblaven mates de farigola.
I passà el que tenia que passar : un dia la minyona, que a més era de bon veure, estava envoltada per un grup de fadrins i donzelles del poble. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més, s'oblidava de les circumstàncies del salt: la missa, la campana, el patró... i una vegada més s'adjudicava tot el mèrit de la volada.
Fadrí: -No ens ho faràs creure, bona minyona!
Minyona: - Us dic que tinc concedit el poder d'anar a raure a les alzines del fons sense fer-me ni una esgarrinxada!!!
I com que el moviment es demostra caminant, ningú no tingué temps de retenir la minyona de la masia de Sau. Obrí els braços com un ocellàs i emprengué el vol sobre l'abisme. L'enterraren l'endemà. El fèretre arribà puntualment a l'església: sense davantal, ni caputxa, ni esclops.