Era l'última nit de Carnaval...

Era l'última nit de Carnaval i la casa de Miramar, tota de ciris que crepitaven en silenci, es preparava per a la festa. L'endemà havíem de partir cap a aquell viatge que perdura fins que decidíreu desviar Na Caterina del vostre camí. Un viatge per mar, tan llarg com un somni.

La gresca era a punt. Acudiren les bruixes, deesses propícies del desordre. Es presentaren, també, molts d'invitats amb mascares a la cara i vestits de colors: verd i llimona, púrpura, i grana, i carmí... D'altres s'havien tenyit les faccions amb pintures o blanquejat el rostre com els pallassos, pàl·lides les galtes, la mirada versàtil, diabòlica.

La claror dels ciris accentuava el misteri de la follia i projectava els gestos —ganyotes de la pell— sobre la calç dels murs. Des de l'ermita, la vostra casa semblava un oasi de tremoloses lluminàries, perduda en la foscor, entre muntanyes negres. Una llanterna taciturna i caòtica, penjada en una penya, que el vent gronxava lentament i enigmàtica.