Era un espectacle estrany; una mena de pesombre.
El mar bramulant en la densa foscúria, els canyars de la platja vinclant-se a l'impuls del vendaval com cabelleres de colosos enterrats, les ones precipitant-se com si volguessin engolir-se la terra, i una legió d'endimoniades ombres agitant-se mudes i incansables, traient fardells de la barca, que es trossejava de pressa, i pescant-los en les escumoses aigües per enviar-los a la platja com si fossin pilotes, on desapareixien talment devorats per la terra; i de tant en tant, en calmar el vendaval, s'oïa el grinyolar dels carros que s'allunyaven.
El Retor veié el seu onele Marian que anava d'ací i d'allà amb les seues enormes botes d'aigua, la veu enèrgica i imperiosa i un revòlver a la mà.
Res no calia témer; els carrabiners del punt més pròxim estaven untats i vigilaven per tal d'avisar si arribava el cap de la força. A qui no es podia perdre de vista era la tropa silenciosa que feia la descàrrega, gent massa llesta de mans a la qual agradava d'aprofitar-se de la confusió, i creia que robar a qui roba... No; amb ell que no fessin bromes, redéu!; al primer que s'amagués un fardell, li engegava un tret.