Fa quinze anys, l'Estany Gras, abandonat pels pescadors des que tancaren el port de l'Ametlla, havia recuperat el seu aspecte de desembocadura de riera. Algun norai plantat a la roca, ja molt menjat pel rovell, i la renglera de velles argolles que havien servit per a amarrar, penjant de la pedra negrosa, recordaven la seva història portuària. Semblava molt petit, massa per haver contingut vint parelles de barques de bou de setanta pams i més grosses. Amarrades totes, devien ocupar tot l'espai, potser dos-cents metres per trenta, fins a la platgeta pedrenca del cul-de-sac, sense deixar un pam d'aigua lliure. Havien de salpar rigorosament per ordre, de forma molt disciplinada, costum que conserven els mariners caleros al port, que també s'ha fet petit. De l'estany a la vila, encara que no sigui gaire lluny, s'hi havia d'anar per camins de camp, entre garrofers i oliveres, fins a temps molt recents; això fa que aquests viatges nocturns, camps a través, s'hagin incorporat a les llegendes locals. Ara l'estany s'ha convertit en un port més o menys privat dependent d'una urbanització que crec que anomenen Roques Blanques. Jo no l'he vist construït, però l'última vegada que vaig fer cap a l'estany, quan ja hi havia obres a la urbanització, vaig tenir serioses dificultats amb la guàrdia civil i vaig haver de fer cridar l'autoritat de la marina, perquè em volien negar el dret de refugi, invocant una impossible propietat privada.