Faltava encara el més important: el tito, protagonista de la festa gastronòmica; i la senyora i el seu cotxer, espentats rudement pel corrent humà, travessaren una profunda portalada semblant a un túnel, i es trobaren al Clot, a la plaça Redona, que pareixia un circ amb la seua doble filera de balcons.
Sobre la remor de la gentada, que tancada i oprimida en un espai tan estret tenia brams de mar tempestuós, es destacava l'agut crit de la gallina aterrida, el parrup del colom, el trompeteig insolent del gall, pinxo de muntera roja, agressiu i jactanciós, i el monòton i discordant gemec de l'ànec trist, que, vulgar fins i tot en la seua mort, només aconseguia atraure l'atenció dels compradors pobres.
Sobre terra, amb les potes nugades, recordant tal vegada en aquella atmosfera d'ofegament i terrabastall les tranquil·les planes de la Manxa o les polsegoses carreteres per on havien vingut seguint la canya del conductor, hi havia els titos, amb les seues túniques terroses i les caputxes roges, greus, melancòlics, reflexius, formant un rogle com un conclave de cardenals saberuts i movent filosòficament el seu moc inflamat, per a llançar sempre el mateix cloc-cloc prolongat fins a l'infinit.