Gran Déu!... Quanta gent! Allí hi havia València sencera. Tots els anys passava el mateix la nit de Nadal. Aquell mercat extraordinari, que s'allargava fins ben entrada la nit, resultava una festivitat sorollosa, l'explosió d'alegria i bullici d'un poble que, entre muntons de queviures i ensumant la flaire de les mil coses que assacien la voracitat humana, es delectaven a pensar en la fartada de l'endemà. En aquella plaça llarga, lleugerament arquejada i estreta en els seus extrems, com un budell unflat, s'amuntegaven els núvols d'aliments que havien d'escampar-se com pluja nutrícia sobre les taules, sadollant la gegantesca gola del Nadal, una festa gastronómica que és com l'estómac de l'any.
Donya Manuela va romandre immòbil alguns minuts al cap del carrer. Semblava marejada i confosa per l'onatge sorollós de la multitud; però, en realitat, allò que més la torbava eren els pensaments que li venien a la memòria. Coneixia bé la plaça, hi havia passat una part de la joventut, i quan de tard en tard anava al Mercat perquè era vespra d'una festivitat en la qual s'encenien tots els fogons de la cuina, experimentava la impressió d'aquell que després d'un llarg viatge per països estranys torna a la vertadera pàtria.
Com tenia gravat en la memòria l'aspecte de la plaça! La veia tancant els ulls i podia anar descrivint-la sense oblidar-ne cap detall.