Havem dit que la bellesa de la Ben Plantada es troba tranquil·lament d'acord amb les modes de l'estiu del 1911. Això necessita d'alguna explicació. Perquè, en l'estiu del 1911, d'ordres de moda se'n compten dos. L'un, adoptat per les dones més intel·ligents; l'altre, per les que no ho són tant. Aquest és l'ordre del vestir estret, minvat, travat i cenyit a ultrança; en el primer, al contrari, la gràcia estreba tota en folgament, fresqueig, escuma i flonjor. De l'un abominen ensems moralistes i artistes; en el flonjo, els artistes s'hi encanten, i els moralistes, no és que en restin contents, però tampoc no saben què dir-hi.
La Ben Plantada, doncs, com es podia esperar, vesteix a la manera flonja. La qual és l'única que escau, en general, a les ufanoses dones del país. Quan aquestes, per mala intel·ligència i falsa informació del que es porta a París, es volen tancar en minvaments i través, solen donar-nos visions tan poc modestes i indecoroses, que l'ull i el gust del foraster en són xocats lamentablement. Folgança i escuma, al revés, no solament s'adiuen amb el cos normal de les nostres beutats típiques, mes s'adirien àdhuc amb el cos immortal de les estàtues clàssiques dels Museus. Estic segur que el blanc arranjament que anit lluïa la Ben Plantada, escauria tant com a ella a la Venus de Milo. Que potser en vida anava vestida així; i potser es feia els vestits ella mateixa: perquè la Venus de Milo fa cara de tenir molt bones mans.