He dit ja que ella, a la seva qualitat conjugal i maternal de pescadora, unia una altra qualitat, i aquesta personal, i fins personalíssima, i fins, en part, secreta, d'acaparadora i expedidora de tot el que duien les barques, dirigint-ho cap als mercats consumidors de Figueres i de Barcelona? Les llagostes, els llenguados, els mollets de roca i els selectíssims lluços, que anomenen de «palangre», ingressaven, sense interrupció gairebé, en els dipòsits que en el soterrani de la casa hi havia i on es guardava a més, tan veneradament com el Bucentauro a l'Arsenal de Venècia, una barca, amb els seus rems. La comare, excel·lent administradora, els classificava i repartia en paneres. Venien a buscar-los uns carros. Amb carro continuava la mercaderia fins a Figueres; amb tren, camí de la capital.
Mitjançaven en el tràfec butlletins d'expedició, factures, albarans, girs, xecs, lletres, cartes, potser a voltes citacions de Jutjats. Tot això era matèria d'un maneig puntual, tan intel·ligent en els recursos com primitiu en els instruments. El registre, en ortografia fonètica, era portat pels dietaris d'El Siglo. Un almanac de paret, amb un cromo anunciador de l'Anís del Mono, proclamava les dates. Per al càlcul de les hores bastava el sol; amb una o altra consulta, és cert, a les veïnes, més assídues que a llur cuina pròpia al comú carrer, on, entre resplendent blancor d'encalat —en aquell poble, aleshores, hom blanquejava setmanalment, no tan sols façanes i terrats, sinó la riera mateixa del sotaporxo— obria la seva porta la mansió de la Lidia.