Hem crescut i ens hem multiplicat, amb voracitat i desordre. Resistiu la temptació i, a dalt de Sant Sebastià, no us encanteu guaitant el mar, sinó que mireu cap a terra i en tindreu bona prova. De la banda de Llafranc, s'estén un paisatge de xalets aparellats amb piscina comunitària, tanca i gespa, una geometria d'apartaments, indesxifrable i probablement no gaire euclidiana, que es perllonga cap a Calella. Una confusió de pins i de parets blanques, un domini de segones residències. Aquest panorama no es pot contemplar sense que entrin en conflicte l'idealista ecològic, el pragmàtic econòmic i l'escèptic. «Que bell devia ser aquest país quan no havia estat urbanitzat!», exclama el primer. «Com volies que no es construís si la gent ha guanyat diners i a més té la dèria de viure prop de mar i de contemplar-lo? Per què puges tu mateix a Sant Sebastià, si no és per mirar el mar?» protesta el segon. L'escèptic conclou que, contra determinades passions profundes de l'ànima humana, contra el poder del diner i de l'orgull, barrejat amb la percaça del benestar, poc s'hi pot fer. Potser mirar enllà, vers cap Roig o cap de Planes. La llunyania sol ser més agraïda, sovint ens salva, si més no perquè la vista es torna imprecisa i els disbarats no fan tant mal d'ulls. [...]
Cap a ponent, tanca l'horitzó el perfil boscós dels turons de les Gavarres, on s'enllacen la verdor fosca del bosc amb la blavor del cel, alguns dies entelada per la boirina, d'altres refulgent per la tramuntana. Des de Sant Sebastià albireu el pla de Mont-ras i la concentració urbana de Palafrugell, de les quals emergeixen les fites dels campanars. Un imagina com devia ser aquest pla en aquell 1857, fa prop de cent cinquanta anys. La gent que hi vivia, els oficis que feien. Ara, la gent que hi habita és d'una altra mena, i no ens referim, tant se val, al pas de les generacions sinó a la barreja ètnica, cultural, lingüística. Els oficis també han canviat, han evolucionat fins a un punt que aleshores no es podia imaginar. Què en pensarà d'aquest paisatge algú que pugi a Sant Sebastià d'aquí a cent cinquanta anys més? Què hi veurà? Qui viurà al pla? En quina llengua enraonaran? En un text memorable, Josep Pla va escriure que, per a ell, Sant Sebastià representava l'eternitat. Generalment tenim la idea que l'eternitat és quieta, serena, inalterable, un estany immòbil sense actes ni temps. Però allò que es contempla des d'aquest mirador és just el contrari de la pau eterna. És un dibuix de l'adelerada, tèrbola, complexa peripècia humana, que es regeix per unes lleis profundes, rigoroses. Si doneu a un nen petit un llapis i un full blanc us el tornarà ple de gargots i guixades. Potser finalment, quan se'n cansi, l'estriparà. Els homes fem amb la terra, amb el paisatge com aquest nen. Guixem, esborrem, hi tornem a escriure... La mutabilitat constant, mentre el far gira.