I agitat en el seu interior per aquests pensaments, avançava penosament, traçant ziga-zagues, com si estiguera ebrí, cada vegada més pàl·lid i estenent els braços per a demanar mentalment que l'arrancaren del món.
Havia arribat davant de Sant Joan del Mercat, i la seua mirada, cada vegada més indecisa i obscura, es va fixar en el cèlebre penell, en el pardalot que el sol daurava, donant-li la brillantor d'una au del Paradís.
-Ací va ser... Com un gos em varen deixar els meus... He treballat molt, i què? Pobre i famolenc m'abandonaren, i després de setanta anys em trobe igual, al mateix lloc. Bonic futur!... Siga vostè honrat, treballe vostè molt, per a veure's arruïnat, sense altre recurs que demanar almoina a la porta de Sant Joan als fills dels meus amics... Ai, la meua pobra botiga!... Ha naufragat el vaixell, i el capità ha de morir. On està el penell?... Se l'han emportat?... Que de pressa es fa de nit!... Com em gira el cap!... Vell, que caus!... Senyor!... Senyor!... Així!
La caiguda fou instantània.
Primer se li varen doblegar els genolls i va quedar agenollat en aquell lloc on son pare l'havia abandonat setanta anys abans; després va caure de morros sobre la vorera.
Aquells que varen eixir a borbollons de totes les botigues encara varen poder presenciar l'agonia de l'últim veterà del Mercat.