I el mes de setembre, la calor no afluixava. A la fàbrica tot continuava com sempre, però hi havia hagut un lleuger descens de la producció, i això bastà perquè hi hagués una certa inquietud. Tot i així, aquell capvespre sortí del despatx una hora més prest. Volia anar a can Mora, a veure l'exposició d'aquarel·les d'Erwin Hubert i no s'ho pensà dues vegades. Quan les hagué vistes, en sortí convençut que allò eren postaletes una mica grans i, avorrit, se n'anà a plaça a fer una cervesa. S'instal·là en una de les taules de la voravia, prop del brollador, ben disposat a agafar tota la fresca que pogués. De sobte, s'adonà que l'observaven. Era una mossa de cabells rossos i reülls, de cara rodonenca i atractiva, amb uns llavis molsuts, malignament entreoberts. No es recordava de qui podia ser i per molt que s'hi esforçà, no aconseguí de posar nom i llinatges a aquella aparició. Cames llargues i dretes, pits afavorits, però proporcionats, «i ara em somriu i tot... Doncs sí que estic ben posat, si toca que la conegui d'alguna cosa...», i s'estigueren una estona mirant-se gairebé de reüll. Se la imaginà en el Florian. Una madonna. I de cop, s'adonà que havien passat una pila de mesos, gairebé un any, i ell no havia tingut consciència que hi havia dones al món.
La mossa s'aixecà i li envià la darrera mirada esllanguida. Ell pagà la cervesa i travessà la plaça darrere la desconeguda, però a una distància prudent. Tombà pel carrer de la Rosa, després pel de la Rectoria, i ell darrere, sense perdre-la de vista. Tenia una manera de caminar que li semblà elegant, una mica provocadora i tot. Balancejava les anques suaument i duia el cap molt dret. No passava ningú pel carrer, pegà embranzida i s'hi col·locà devora.
—Es forastera vostè, no es ver? —lamentà no haver trobat cap manera més digna d'abordatge.