I vet ací que avui,
voltant la cantonada de l'abril,
tota la llum d'ahir se m'abocava;
girava, enjogassava, m'envestia
–1935–, deia o cantava
muntanya endins la plenitud de l'hora.
(Dins la casa d'estiu el pare feinejava.
L'he deixat a l'alcova, adobant no sé què,
i he corregut, infant, pel caminoi florit,
espantant els verdíssims llangardaixos.)
Tota la llum d'abans, i la tendresa
d'una altra primavera. No recordo;
potser sí que aquell any...
La cas és buida,
amb els morts, amb la nit, amb els domassos.