Instal·lats a can Galiona, en una de les taules de la voravia, Teresa no es trastocà gaire perquè no acabava d'arribar el granissat de llimona que havia demanat, ni ell semblava tenir gaire delit pel pernod que, fent-se l'homenet, havia comanat al cambrer per impressionar-la. Havia vist que els amics de son pare en prenien els diumenges a sa Botigueta, en sortir de missa de dotze (a ell sempre li demanaven una gasosa, «un xampany blanc», deien, fent-li la mitja de condescendència), i trobà que aquella era una bona ocasió de venjar-se de la discriminació i de presumir un poc. Quan vingué el cambrer amb les begudes, prengué alè i posa molt d'esment a preparar-se'l amb l'elegància i l'exactitud escaients: simulant tota la perícia del món, col·locà l'embutet de vidre sobre la copa, hi deixà caure un terròs de sucre i, amb el pitxeret, s'abocà un rajolí d'aigua glaçada. El líquid gotejà dins la copa i el licor, a poc a poc, s'esblanqueí tot. S'esperà encara una mica per tastar-lo, però el ritu s'havia acomplert: amb la llengua fent-li flamarada, es decidí de cop a mirar Teresa directament als ulls. Li semblà la noia més polida del món.
—Ets preciosa i m'agrades molt —li sortí d'una tirada, i ella trencà una rialla fresca com el granissat que s'empassava.