Ja entrem a Lleida. Aquest primer pont és el del Portal; més amunt, com encastat entre dues cortines d'arbres esponerosos, hi ha el del Carril; aquesta via murada damunt el Segre és la Banqueta, l'arteria vital de la ciutat; aquell ample passeig, que cenyeix Lleida a mà esquerra, és el de Boters; aquell altre que s'aboca cap a mà dreta, la Rambla de Ferran; aquell campanaret, que tot just apunta el caparró per sobre de les cases de l'Arieta, és el de l'Ensenyança; aquell altre de més enllà, el de Sant Llorenç; més en sota poden veure les dues torres de la Seu nova, l'esvoranc de la Plaça de Santa Maria i les franges fosques que fan els badívols del carrer Major, el de Cavallers —que s'enfila amunt cap al Pla de la Panera— i el de la Costeta del Jan, al recés del Seminari vell. Aquest portal que sembla un formiguer d'entrants i sortints és el del Riu i rere d'ell hi ha l'Almodí, en els rengs del qual l'horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s'alça la Seu vella com una gran corona d'or, i al cim del cim de tot, el Campanar, voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d'una infinita volior d'orenetes que li fan companyia.
Són nou hores del matí. Quin encís té Lleida en aquesta hora escotorida! El sol la xopa de glòria, i aleshores tots els vidres de les cases fan la rateta.