Ja estava el mercat en moviment. Sota les cobertes de zinc, que encara degotaven pluja de la darrera nit, les veneclores buidaven les cistelles a les taules de marbre i arrengleraven el peix sobre un llit de boga verda. Els grossos talls dels peixos grans mostraven la seva carn sagnosa; treien dels tonells la "mercaderia" del dia abans, conservada entre el gel, amb els ulls tèrbols i les escates flàccides; i la sardina s'amuntegava en democràtica confusió al costat dels orgullosos molls i de les llagostes d'obscura túnica que agitaven els tentacles com si fessin benediccions.
Altres venedores ocupaven la banda oposada de la Pescateria: dones vestides d'igual manera que les del Cabanyal, però d'aspecte més miserable, de rostre més repulsiu.
Eren les pescateres de l'Albufera; les dones d'un poble estrany i degradat que viuen en la llacuna sobre les barques planes i negres com taüts, entre espesseïts canyars, en barraques clavades en els pantans, i que en les aigües fangoses troben la subsistència. Eren les companyes de la misèria, amb el rostre cremat i terrós i els ulls animats per l'estranya fulgor de les febres tercianes; llurs robes feien olor, no de l'ambient salabrós de la mar, sinó del llot de les cèquies, del fang infecte de la llacuna que en moure's llança la mort.
Buidaven, sobre les taules, enormes sacs que palpitaven com éssers vivents; de llurs boques sortien en rebull les anguiles, estrenyent les viscoses i negres anelles, cargolant-se per la blanquinosa panxa i aixecant el cap puntegut de serpent. Queien prop d'elles inanimats i tous, els peixos d'aigua dolça; les tenques d'olor insofrible, amb estranys reflexos metàl·lics, semblants als de les fruites tropicals d'obscura lluentor que porten el veri en llurs entranyes.