Jo em feia creus que uns nois tan joves (vaig conèixer de seguida alguns dels estudiants organitzadors), o el mateix Folch, haguessin pogut mobilitzar tota aquella gent. Potser va ser possible pels mateixos desigs que els intel·lectuals i artistes convidats ja teníem de participar en accions de testimoniatge democràtic. Aquells nois potser no feien altra cosa que donar forma material i pública al que en el fons volien tots els catalans i que l'imposat silenci pel terror durant tants anys ens havia impedit de fer.
Va ser emocionant l'entrada a la sala d'actes, de gom a gom, i la gran aclamació que ens van dedicar els estudiants. Era la primera vegada que jo tenia un cert protagonisme en un acte multitudinari, i tot allò em va commoure molt.
Pujaren a l'estrada el doctor Rubio, l'Espriu, en Joan Oliver, en Manolo Sacristán, el professor García Calvo (que arriba amb retard i que portà ja la notícia que començava a rodejar-nos la policia) i els delegats dels estudiants. L'acte s'arribà a celebrar normalment, malgrat els naturals nerviosismes, amb diversos parlaments, i el doctor Rubió el tanca amb un discurs d'exaltació democràtica memorable.
De seguida comentaren les anades i vingudes: que s'havia presentat el cap de la Brigada Social acompanyat del seu germà, els tristament cèlebres germans Creix, que s'exigia la sortida immediata, que els estudiants haurien d'entregar el carnet d'identitat, etc.
Aleshores es decidí formar una comissió de "notables" per parlamentar amb la policia. Junt amb el doctor Rubió, Espriu i em sembla que Moragas, també se'm trià a mi. Ens trobàrem a l'entrada. Per als de la Social, de "notables" no sembla que en tinguéssim res, perquè amb molta brusquedat, primer de tot anaren demanant a cada un de nosaltres que ens identifiquéssim. Una vegada realitzat això, el doctor Rubió els demanà que deixessin sortir a tothom en ordre, puix que l'acte ja estava llest i no s'havia de témer que passés res. I tots intercedírem pel mateix.
Ens contestaren que nosaltres, si volíem, podíem sortir de seguida sense més, però que, els estudiants, se'ls havia d'identificar d'un a un amb l'entrega del carnet. Ens hi negàrem. O sortíem tots normalment o no sortiria ningú. Era evident que nosaltres fèiem nosa als policies i insistiren perquè marxéssim, però finalment pogué més l'afany que tenien de caçar estudiants responsables i es mostraren intransigents.
S'acabaren les parlamentacions. Jo estava convençut que Creix ens diria: "Quedan detenidos", i encara vaig tenir temps d'anar al telèfon per avisar la Teresa. Però no. Ens deixà tornar a la sala d'actes i es retiraren, potser volent demostrar que, de moment, respectaven els drets d'asil del Convent, però sense abandonar el setge. Els estudiants que ja s'havien organitzat per passar el temps, ens reberen amb noves aclamacions, que augmentaren en saber que havíem decidit d'acompanyar-los.
Recordo que un sol dels frares de tot el convent començà a posar-se nerviós i discretament ens digué a alguns que potser seria convenient que sortíssim. Però la resta de la comunitat, amb el pare Salvador de les Borges, que feia de provincial, ens oferiren la casa, que és de clausura, per passar-hi la nit si feia falta.
I així es va fer. No sé com, els frares improvisaren sopar per a tothom i començà la nostra estada en aquell fins aleshores tranquil convent, estada que hauria de durar tres dies.