Just enfront està la Llotja de la Seda, acaronada pel sol de l'hivern, que llueix sobre el fons blau del cel tota la magnificència de la seua façana ogival. La torre del rellotge, quadrada, nua, monòtona, que divideix l'edifici en dos cossos que mostren els finestrals amb els seus brodats petris; les portades que esquincen el robust paredó, amb les seues entrades d'embut, compostes d'atrevits arcs ogivals, entre els quals vagaregen en una processó intenninable figures grotesques d'homes i animals en totes les posicions estrambòtiques que pogué discórrer la imaginació extraviada dels artistes medievals. Als cantons, àngels de pesada i llarga vestidura, diadema bizantina i ales de plomatge menut, que sostenen amb un esforç ben visible els escuts de les quatre barres d'Aragó i les caragolades tires amb caràcters gòtics atapeïts de borroses inscripcions. Dalt, en el fris, sota les gàrgoles d'espantosa lletjor que s'escampen audaçment per l'espai amb el riure mut de l'aquelarre, tots els reis aragonesos als llorejats medallons amb el casc alat sobre el perfil enèrgic, feroç i barbut; i rematant la robusta fàbrica, en la qual s'alternen els blocs aspres amb els escarolats i les puntes del cisell, la filera atapeïda de merlets coberts amb l'antiga corona reial.