La baixada de Sant Francesc era un torrent per on rodaven sense parar les onades de gent. Les haques pamploneses, cobertes amb borles inquietes i cascavells dringadissos, passaven com un raig entre la multitud, estirant de les tartanetes de colors clars, dels cotxes senyorials i dels carruatges anglesos, als bancs dels quals s'alçaven com flors vincladisses les joves vestides de rosa o de blau, amb el rostre realçat pel marc de la blonda blanca. La gent humil, la graderia de sol, passava en grups, amb l'enorme bóta al muscle i un garrot de Llíria a la mà, pudents de vi i bramant, com si començaren a sentir la borratxera d'insolació que els esperava a la plaça.
Joves esparracats trencaven les onades de gent, oferint la vida de Lagartijo en redolins, els antecedents i retrats dels sis bous que anaven a ser torejats, o pregonaven uns ventalls de fusta sense raspallar i en els quals una mà graponera havia estampat un bou com una bóta de vi i un torero que pareixia una granota espellada. Els babaus àvids d'emocions s'amuntegaven davant de les fondes on s'allotjaven les quadrilles, esperant pacientment l'eixida dels toreros per a poder tocar amb respecte les alamares del destre. La gent s'obria pas amb curiositat cada vegada que algun picador empaquetat sobre la cadira i amb el mosso a la gropa passava muntat en el seu rossí ossut i macilent que el portava cap a la plaça amb un trot juganer.
Entre els carruatges que veloçment i eixordant els carrers travessaven el centre de la ciutat, va pasar el cotxet de Cuadros, i darrere d'ell una carreta de lloguer, on anaven les de Pajares. Donya Manuela en el lloc preferent, empolvorada i retocada amb tal art que el seu rostre produïa certa impressió guaitant entre els fistons de la blonda negra; i davant d'ella les xiquetes, graciosíssimes com un cromo de revista taurina, amb sabatetes baixes, calces calades, falda de mig pas amb xarxa carregada d'arboços, que mirava atrevidament sota el núvol blanc que envoltava els seus adorables caps, tancant-se sobre el pit amb un ram de clavells.
Quina vesprada més bonica! Mai es varen sentir les de Pajares més contentes de la vida. En baixar del carruatge davant de la plaça, varen ploure sobre elles les floretes; i per a totes n'hi va haver, fins i tot per a la mare, que respirava sorollosament i s'enrogia, satisfeta del triom. Indubtablement eren elles les que més cridaven l'atenció en tota la plaça. Només calia veure-les en la llotja ventant-se amb negligència, mentre una part dels senyors de la graderia, drets i girant l'esquena a l'arena, les miraven fixament, amb ulls de desig.