La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l'escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nou vinguts. La majoria d'aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.
Una de les remarques més impressionants que avui he fet és la d'aquesta expressió de la faç humana. Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l'ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral. Els ulls, els ulls, quins miralls sense vels, ara! Hi llegiu tota l'angoixa de les vides trencades, de les llars desfetes, de l'obra costosa dels anys que s'esfondra, la de la dura pobresa que ve. El casal és com un vaixell ple de nàufrags. Alguns serven encara l'esperança de la salvació. D'altres han perdut fins aquesta esperança, i tot ho veuen caigut, trencat, esmicolat, anorreat per sempre. Hi ha persones a les quals no podeu mirar sense sentir una esgarrifança. Aquí teniu unes dones silencioses i quietes, petrificades, que són imatges de la tristesa infinita. Entre aquestes dones, algunes han sofert molt i estan esglaiades de tornar a sofrir: d'altres han tingut una vida benestant i comencen a sentir les privacions de l'estretor i el tast de la misèria: d'altres amb prou feines havien sortit de la comarca nadiua, i ara es veuen llançades lluny, qui sap on.