La llum d'abril penetrava per la finestra, límpida i clara. En un racó de la cambra, guardats en una vitrina, brillaven els records d'aquells anys: les medalles que els vins de S'Estaca havien obtingut, un joc de cartes pintades sobre paper d'arròs, un collar de coral comprat a Corint, un quadern amb les cobertes de seda que Na Caterina havia utilitzat en aquell temps en què vós l'ensenyàreu d'escriure, un anell amb un escarabat d'or... L'hi regalàreu una nit d'estiu, durant una festa. Li diguéreu que us semblava la dona més seductora que mai no havien vist els vostres ulls. Ella somreia, mentre no acabava de mirar-se l'anell. Afirmàreu, amb un punt d'escepticisme en les paraules:
—Els vells egipcis adoraven els escarabats com si fossin déus.
En la vitrina també hi havia la capsa de música, silenciosa, a punt d'obrir-se per ella mateixa, disposada a omplir d'harmonies aquella cambra, d'acompanyar les últimes hores d'una dona que havia arribat a entendre que res no hi ha tan meravellós ni terrorífic com l'amor. Entre els prestatges de la vitrina quedaven alguns objectes que ara no m'és possible recordar detalladament. Puc evocar, encara, uns dibuixos que havien sorgit de la vostra mà: la costa destenyida d'una illa remota, un pescador que ens oferia sardines a la brasa, alguns escarabats... Na Caterina se'n burlava de la passió que teníeu pels escarabats. En volíeu escriure un estudi central en les espècies que habiten les illes de la Mediterrània i us acusava que els estimàveu massa, els coleòpters. Durant aquelles tardes de novembre, mentre ens passejàvem per la ribera. Na Caterina em tornava a parlar del seu fracàs com d'un naufragi. Insistia:
—I pensar que hauríem pogut esser tan feliços...