La multitud que s'estava a la punta de l'escullera, veia la "Flor de Maig" saltant com un taüt sobre les ones, sense direcció, talment una joguina del horrible temporal.
Els trons retrunyien cada cop més lluny: amninava la pluja, però el vendaval seguia bufant amb fúria i les onades eren cada vegada més fortes.
Els homes de mar no veieren res de la lluita que ocorregué en la barca; el drama restà ignorat. Però distingiren com el Retor llançava per la popa un gros fardell que, flotant sobre les aigües revoltes, anava aproximant-se a l'escullera per esclafar-se irremeiablement contra les roques.
Poc després vibra el darrer crit d'angoixa. "Flor de Maig" fou agafada de costat per una onada enorme i rodolà uns instants amb la quilla en l'aire. A la fi desaparegué.
Les dones se senyaven, mentre d'altres voltaven la Dolors i la sinyà Tona perquè no es llancessin desesperades al mar.
Tothom va endevinar què cosa era l'objecte que flotava envers les roques. Era el noi; els mnriners el distingien dins del salvavides.
Anava a matar-se contra el rocam. La mare i l'àvia cridaven i demanaven auxili sense saber a qui. Nu hi hauria una bona ànima que salvés el xic?
Un minyonàs de bona voluntat, amb la cintura amarrada per un calabrot que aguantaven els seus companys, es llançà decidit a les roques baixes, als esculls submarins, on es sostingué entre les aigües bullentes a costa de força i destresa.
Diferents vegades topà el cos inanimat del noi amb les pedres sortints, arrabassant-lo de nou el mar entre crits d'horror; però, a la fi, el mariner pogué agafar-lo quan anava a topar altra vegada el seu feble cos amb la muralla gegant.
Pobre Pasqualet! Estès sobre la fangosa plataforma de l'escullera, la cara sangonosa, els membres amoratats, freds i plens d'esvorancs per les arestes de les roques, eixien del voluminós salvavides com les extremitats d'una tortuga.