La platja era immensa. Des del Port fins als xaletets de la Patacona, un escenari semisalvatge plagat de dunes, matolls i restes de fruita i verdura vessades per les séquíes nodria l'eco del todo vale. No era la badia urbana habitual. Estava fora del temps, del turisme, dels plans urbanístics. La seua potencialitat radicava en el caos asimètric i lluminós. No hi havia una platja així en tota Europa. Sense el passeig marítim, encara per construir, l'arenal sostenia la fe dels nostres enemics. La resta era imprudència i temeritat. A la mínima, Charly esgrimia la navaixa com a clau i tresor. La faca, amb el mànec de galtes nacrades, li l'havia regalada son pare. Exhibir-la li atorgava galons en l'eixam adolescent de la ciutat subterrània. Conquerir un tros de platja l'obligava a mesurar-se amb altres com ell. Les seues motivacions eren pur instint animal. També ell era presoner. La seua tradició consistia a assenyalar un territori i custodiar-lo. Si ho aconseguia, a poqueta nit fanfarronejava en el saló del bar Coral davant dels seus. "Nos han comido los güevos en tirereta", deia amb orgull. Bé sé jo que no sempre fou així.