La Sala Parés sí que hi era, d'ençà que en 1884 el meu avi va reconstruir la casa número 5 —que encara queda reculada— i hi va fer la gran sala d'exposicions, que havia estat l'aspiració del vell Parés d'ençà que en tenia una de més petita a sota del pis on jo vaig néixer. Més amunt hi havia unes botigues on venien marcs i gravats i reproduccions de pintura, i sobretot oleografies que reproduien quadres d'història —Rosales, Pradilla, la Bòria avall d'en Galofré Oller—, que en aquell temps eren populars. Cap a la banda de la plaça del Pi —si fa o no fa on ara tenen la joieria els meus germans—, hi havia el taller i la botiga de moblista d'Antoni Comas, i davant de can Parés la de can Roura, de capells de senyora. Entremig de les botigues de gravats —és a dir, més cap a la Portaferrissa— hi havia les xocolateries, que eren aleshores l'única nota típica del carrer —n'hi ha que encara hi són—, en les quals servien la xocolata amb xicra i amb «melindros» o amb ensaïmades i, sobre un bocí de fulla de col, les nates «de punxa», és a dir, amb unes formes còniques que eren mantingudes pel tel que fa la nata mateixa.