La seva salut es va ressentint visiblement. Mossèn Cinto comença a sentir al seu entorn mirades de commiseració que l'angunien; comença a veure la preocupació en els que l'envolten. «Cuidi's, mossèn Cinto.» «Vostè treballa massa, mossèn Cinto. » «Cuidi's.» La preocupació és sincera; la pena de la gent és sincera. Ell s'esforça a somriure; a agrair el consell; no vol creure-ho; es resisteix. Però ja no és sols la gent d'aquí; no és sols aquí on escolta aquest advertiment. De tant en tant, quan les obligacions li concedeixen un respir, quan ja no pot més, es trasllada a Vic. Cada vegada ho ha anat fent més sovint, i de Vic a Folgueroles. En el fons, baldament no ho vegi, són com escapades de la presó; va a veure Collell, a veure la seva mare.
Collell el mira i mou el cap. «Acabaràs per emmalaltir.» També ell, com les dones del poble, l'adverteix; però ell sap millor que l'amic on està el seu mal. L'amic li aconsella que busqui un altre destí; li diu que aquella no és la seva vida, que «Déu exigeix d'ell altres serveis.» Collell li aconsella, per damunt de tot, que no escrigui, que deixi «L'Atlàntida». Cinto protesta; al fons, prou bé que ho sap, però protesta. Ha de continuar. A més a més, allí el necessiten, l'esperen. Mossèn Cinto tornava cada cop a la seva presó.
Era l'estiu, i Verdaguer, que se sentia ja fatigadíssim, havia anat a passar uns dies a Viladecans; a més de descansar, volia aprofitar-ho també per donar una empenta a la seva «Atlàntida». Estava assegut a l'ombra d'un arbre, quan sentí, de sobte, com una forta fiblada que li travessava el cervell amb una sensació de feridura. Va anar de seguida a veure Collell i li explica, ple d'angoixa, el que li succeïa. Davant de la malaltia es mostrava covard, ple de temences. Collell l'acompanyà a veure un metge. El metge no sabé entendre què tenia, però, com a bon metge, li receptà el remei; i aquest remei era un emplastre, no se sap de quina infernal composició, que havia d'aplicar-se sobre el crani prèviament afaitat. L'emplastre feia botre el poeta i espurnejar-li els ulls'. «Era tan forta l'acció del medicament — ens diu Collell — que deia gemegant que li semblava com si li estiraganyessin tots els nervis, des dels peus al cap».
Aquella fiblada fou el primer senyal de la greu anèmia cerebral que l'anava assetjant des de feia temps, des de les vetlles de can Tona, a causa dels excessos en el treball. Verdaguer continuà, tanmateix, treballant en la seva obra; li havia entrat la por de morir abans d'acabar-la i s'hi dedicà encara amb més intensitat.
Contínuament es queixava a Collell dels dolors que li provocava l'emplastre. «A mi em feia llàstima — escriu Collell —, i aprofitava l'ocasió per fer-li entendre que s'oblidés llarg temps i si fos possible renuncies al treball que li torturava la imaginació; que busqués un derivatiu en un assumpte més planer, com, per exemple, un poema de la Reconquesta (serà el futur «Canigó»), fet a la manera clàssica. A totes les meves reflexions em contestava allò que ell atribuïa al general Prim: «o caixa o faixa».