LA TÈRMICA
Temple, oracle!, dits
en trinitat, ¿te'n recordes,
germà?, assenyalen —acusen—, d'aquest inseparable
segment de terra fulminada, la grisor
solar. Vora l'anus del Besòs, en deliciosa,
gràcil diarrea, amb què s'expressa i desferma
el corrent d'aire, guia
del flux dispensador d'olis
de diversa consistència, on suren els fruits secs
dels cagallons, les closques i les llaunes
buides, l'angúnia acumulada, tota
la vianda del purgatori guanyat
a sospirs, recuita, servida a taula, però abans
transportada a peu, oh l'ull de poll redemptor!, oh
les llagues expansives als talons!, pe perpetu
caminant del pla inclinat, també
cercle viciós o miracle, el cercle
de la fatalitat urbana. Així és com
la reacció química —la substanciació de l'alè
fètid— s'ha sublimat al capdavall en columnes
bessones, l'ídol tri i impàvid, simètrics
fal·lus erectes violant la humitat escalfeïda (a l'hivern
serà vagina frígida i estreta, canal
de ventades orgàsmiques), eixos
de la rotació del moscam, allò
no net ni constatable, picotes!, els turmells
engrillonats, la Barcelona al terme
de la maternitat, mare i filla
del primogènit bíblic, el Residu, conjunt
de molècules cilíndricament humanes, avui, però,
germà, només avui, dia
dels meus records, dia
clar, pur com el sol, records
o formigues cames amunt,
articulacions i borrissols amunt, estranya claror!,
amunt fins al sexe, el meu sexe
i el del sol, més alt que jo,
o de la nit, molt més alta que el sol.