La vall era plena de fosca i el vent xiulava per entre l'arbreda. Marxàrem agotzonats, ran d'una paret, fins que agafàrem el camí de Punxuat. Cada passa que fèiem es transformava en una victòria, tot el camí passat esdevenia el nostre triomf, perquè ens esclafia la cara de satisfacció i no podíem amagar el goig que sentíem de veure que res sobre la terra no havia estat més fort que nosaltres. Tots dos tornàvem a tenir denou anys i la vida ens picava dins la sang com un ram d'ortigues. Quan arribàrem a Galdent, madó Segrina, que ens havia esperat desvetllada, vora els fogons, tragué una corona de mareselva i la cenyí, pomposament, pel cap de na Martina. El capità Boix ens dedicà unes paraules entranyables de salutació: "Fins avui, no hauria pogut morir-me tranquil. Ara, sé que aquesta comunitat nostra tendrà continuació i repoblarà la terra amb fills seus, nascuts de l'entranya pròpia. Sou la primera parella. Sense vosaltres, ens hauríem anat esgotant per consumpció. Creixeu i multiplicau-vos. Farem un poble nou de gent que no haurà conegut les misèries que tots hem hagut de patir sobre la carn. Si qualque dia, del si d'aquest poble, en surt un redemptor, llavors, serem grans i les nostres generacions de bandejats perfectes seran tan numeroses com les estrelles".
Beguérem vi ranci i menjàrem bescuit. Na Martina em mirava a la cara i estava contenta de trobar-se al meu costat. Dos homes vigilaven els sementers, per si algú ens havia seguit. Aquell vespre, no el passàrem dins la cova. Prenguérem garriga i ens rebolcàrem sobre la fullaca fins que el cel hagué arraconat totes les fosques.