La voravia de pòrtland que dona, sempre grisa, la volta al pavelló, cruix, ardent i calcinada, sota el sol de les tres, el sol dels cards, dels rostolls, on les roselles, la blanca i rosada corretjola, els nuvials escanya-rossins, se deixen xuclar les coloracions pel sol noble i violent del camp. Les herbes creixen aferrades a la voravia, com pacificant la pedra, enrevoltant-la del fluir verd de la terra, que creix allà on pot, com l'amor i els vagabunds que viuen de les seves passes, com si visquessin d'un ofici liberal.
Al costat de la voravia, les olivardes mouen la seva verdor obscura i la petita flor groga, fètida, a Paire de les tres de la tarda. Les olivardes són com les velles, com les solteres plenes de presència i de mala olor. Les herbes que creixen a l'entorn del pavelló posen no sé quina realitat viva del camp al peu de la pintura groga de les chaises-longues, al peu del níquel del llit, a prop sempre del vidre del llum, entelat com el gerro d'aigua tret de la frigorífica.
Les branques espaioses del fonoll i la seva flor estrellada i groga se mouen lliurement, olorosament, oblidadament, enmig de la plaça abandonada.