L'aigua ha fet d'aquest vell Mascançà dels nostres avantpassats —desert escruixidor, terra d'escurçons i matahomes— aquest jardí generós de cultius i portes obertes que és actualment la Plana d'Urgell.
La Costa ja no és aquell pendent argilós pel qual, de vailets, ens llançàvem cul avall fins al camí del cementiri vell sense respectar pantalons ni camises. L'han reemplenada, ampliada i sembla una altra. Els minsos pinets que hi han plantat, un dia faran el fet, encara que de moment treuen la panoràmica i has d'atansar-te fins a la vorera de la bàscula per engolir Vallmajor. Quin partit se'n podria treure! Està clar que a la meva gent, què els expliques de jardinets i zones verdes si tot el sant dia estan clavats de sol a sol en el més frondós conreu que es pugui projectar! La jardineria per a les ciutats del ciment!