L'aperitiu s'havia imposat d'una manera tan irreductible que àdhuc Josep Maria de Sagarra va titular Aperitiu la seva gran secció de Mirador. Sovint hi escrivia un llarg elogi del bar com a institució, i dels alcohols que servien d'incentius per a menjar. Ja no es tractava del burgès i ben entès «anar a fer el vermut», que era acompanyat normalment de patates fregides o de cloïsses o d'anxoves salades, sinó de prendre, amb una consciència deliberada i sàvia, alcohols considerables. El nostre espai per prendre l'aperitiu eren els voltants de la plaça Catalunya i el començament de les Rambles, perquè la redacció de Destino era a Pelai 28. Els locals, el Cafè de la Rambla, del qual ja hem parlat, el bar Solera i sobretot Boadas, aquest últim a la Rambla cantonada Tallers; el Catalunya, que estava al carrer Bergara tocant a la plaça Catalunya; el Luna, que també era a la plaça Catalunya; una mica més lluny el Navarra i, finalment, el desaparegut Clàssic, que era freqüentat per alguns dels qui escrivíem a Destino i que estava a Diputació pràcticament tocant al Passeig de Gràcia. Allí ens reuníem les penyes del matí i de la tarda. [...]
La cervesa, infernal, només s'imposava a l'estiu i havia de ser molt fresca. Pels bons còctels, s'havia de ser client de Can Boadas o d'un altre lloc distingit, per poder-los apreciar en la seva viva autenticitat. Les combinacions a base de la ginebra autòctona solien ser agressives i perverses.
El ritual dels aperitius durava molt en aquell temps. Així doncs, calien beuratges que es poguessin beure lentament, com era el picón, com era el pernod, com podia ser el vermut amb una bona ginebra o, com va ser després, i continua sent, el whisky escocès. Aquesta dedicació esmerçava unes bones dues hores pel cap baix abans de l'àpat en companyia dels amics.
No calia, doncs, ni cremar-se la gola amb ràpids còctels, o refrescar-la excessivament amb tèrboles cerveses. Hi havia temps. Ara la gent no fa tertúlies abans de dinar. No té ni temps de dinar, molt sovint. S'ha acabat. I pensar que segons el meu amic Joan Cortés era l'únic instant del dia en què els ciutadans presentàvem un rostre humà!