Lentament, la caravana mortuòria, penombres endolades de l'horabaixa, travessà la ciutat fins al port. Partí de l'Hospital, Rambla avall i arriba al Born, des d'on emprengué la definitiva marxa cap a l'escullera, on havíeu fet ancorar la nau. Mai no s'havia vist a l'illa un acompanyament tan sumptuós com aquell. Ni amb motiu de la mort del comte vell de Montenegro, ni per la del marqués de la Romana, ni per la del noble senyor de Ca la Gran Cristiana, s'havia format tan solemne seguici. Les campanes de les esglésies —dels convents i les parròquies— voltaven incansables i estenien el seu plant sobre les velles teulades dels palaus. Ploraven, les campanes, la mort d'aquell déu. La ciutat plorava perquè ploràveu vós entre crespons de seda. També plorava la filla enamorada del vinater. Encara avui després de tants d'anys, la gent en serva el record d'aquella comitiva funerària en un racó perdut de la memòria. El record d'una llarga processó d'endolats que es perdia, murades enllà, dins el mar tenebrós. Els cirurgians de l'Hospital havien embalsamat el cos inert de Vratislav amb esmerada dedicació. No presentava ni un rastre de violència, només els llavis li havien tornat intensament blaus, quasi negres, del color de les mores, i contrastaven amb el daurat de la pell, lleugerament cremada pel sol. Algú va comentar, quan el va veure, que semblava adormit, com si la vida encara no l'hagués abandonat definitivament.