L'entrada del poble és un carrer ample i empinat, al cap del qual hi ha la plaça, una plaça quadrada i espaiosa, amb una església de pedra d'un matís argentat i un cloquer alt i esvelt amb un rellotge al frontis que quan toca les hores sembla que reciti l'estrofa d'un vers. Com que és diumenge, la gent mudada i ensopida fa rotllets a les portes de les cases i ens veu arribar i davallar de l'auto amb uns ulls entre nyonyosos i llefaruts.
Entrem a l'església a l'hora justa que el rellotge s'ha posat a tocar les batallades de quatre hores de la tarda, la música de les quals es confon amb la somniosa sonsònia que fa el vicari a la trona mentre va dient les lletanies del rosari corejades per una borrosa negror de padrines i un xiroi esbart de canalletes que en veure'ns amollen la veu i fan xius-xius a cau d'orella. Un escolà molt trempat ens mostra el cos incorrupte de sant Victorià, desat dintre una urna de vidre amagada rere un teló molt ben pintat i que s'apuja i s'abaixa com els del teatre, presentalla feta a Campanet pel cardenal Despuig, insigne fill de Mallorca, que la dugué de Roma junt amb una riquíssima col·lecció d'obres clàssiques de pintura i escultura, moltes de les quals exornaren fins fa poc temps els jardins i les estances de la sumptuosa mansió de Raixa, avui completament devastada.