Les dones d'aigua

Autor: Apel·les Mestres i Oñós
Obra: Llegendes i tradicions del Montseny , 1933

Les dones d'aigua

No es tracta d'un record del sigle passat. No, la relació que segueix me l'ha feta, tal com la transcric, una vella de vuitanta anys, de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques. És ella, doncs, qui parla.

«I això juro i perjuro que és tan cert com el sol que ens il·lumina; ho havia sentit contar cent vegades al pare, que era incapaç de dir una mentida.

Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar. Les dones d'aigua que estenien la roba tot cantant, - ell les veia i les sentia ben clarament - degueren descobrir-lo, perque es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant, acostant, i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova.

Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai, perquè el pare mai va poder dir-ho; fos que les Dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria de lo que passà allà dins, fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula.

I que va ser-ne de ruc el bon home! que va ser-ne de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!... Poc me veuria ara obligada a anar a rentar i veremar i treballar com una burra d'escarràs!

Perquè heu de saber que a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundó va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res. Que va ser-ne de ruc, el pare!...
D'això que li conto, el jovent d'ara se'n riu, però li juro per tots els sants del cel, que és tan cert com el sol que ens il·lumina! ».

* * *

Un fill de la mateixa dona -relativament jove encara- sense atrevir-se a confessar obertament que creu en l'existència de les dones d'aigua, no nega que hagin existit i, sobretot, «quan la mare ho diu...! ».

M'han contat que a la riera del Sallent - a uns cinc quarts de Sant Iscle - són molts els que, a ple dia, les han sentides enraonar i cantar i picar roba, però, per més que han fet i provat, mai les han pogudes veure.

Els boscaters del mateix indret - que el dilluns marxen al Montseny i no en tornen fins el dissabte - afirmen, i això sí que diuen que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho, que a la riera de Santa Fe hi ha dones d'aigua; i la prova és que, si se'ls embruten les vores deixant-hi paperots i porqueries, al tornar-hi al cap d'un moment, ja no se'n troba rastre, perquè les dones d'aigua ho han escombrat i netejat.

I sembla que en el mateix poble de Sant Iscle i en els pobles veïns hi ha encara moltes persones que creuen fermament en les dones d'aigua i en conten episodis més o menys pintorescos.