Les històries, com el fil de la faixa de la tia Antonina. Podien esser d'una violència que esfereïa. Relats que explicaven les correries d'una quadrilla de lladres sanguinaris, de bandejats que s'amagaven als forats de la serra de Galdent, a les coves que, segles enrere, els trencadors havien excavat. El marès de Galdent era ben considerat, tant com el de Porreres, quasi tant com el de Santanyí. El referent d'aquests lladres era la bandolina d'en Durí, que, durant anys, havia tingut alterat l'ordre a les terres que miren al sud: les grans possessions de sa Marina de Llucmajor, i als pobles del Pla que voregen els faldars del massís de Randa: Algaida, Llucmajor, Montuïri, Porreres... El mite d'en Durí era present dins la memòria de la gent del meu poble. També es deia que encara hi tenia descendents i se sabia qui eren. A la permanència del mite, hi contribuïren les històries d'assassinats i lladronicis que es contaven, però també el teatre: la representació de Les coves de Galdent, el drama rural que Bartomeu Montserrat Mudoi escriví en versos heptasíl·labs i estrenà, al Teatre Romea de Barcelona, l'any 1883. Sovint succeïa que, en les històries d'en Durí, s'ajuntaven els relats que ens arribaven de la tradició oral amb d'altres extrets del text escrit per al teatre. Però el nom d'en Durí feia calfreds. Una por molt negra que s'arrapava al coll. Era la por de sempre. La mateixa por que formava part del nostre paisatge.