Les portes exteriors de la casa eren pintades a cops de brotxa, cosa que va estranyar la Júlia, però Pitxot li va fer veure que res no era casual. Havien estat pintades sense gaire traça pels pescadors, amb restes de pintura de la que els servia per repassar les barques, i Dalí sempre deia que aquelles pinzellades li recordaven els millors De Kooning. La benvinguda a la residència la dóna un ós dissecat, adornat amb collarets i repenjat a un arcabús, que ja havia estat al pis que la parella havia llogat a París els anys trenta. Segons el cicerone de la Júlia, el plantígrad va ser un regal del milionari Edward James, tot i que l'artista va confessar a Louis Pauweis, una vegada, que l'ós era un homenatge a Eugeni d'Ors, perquè ós en francès és ours, gairebé com el cognom de l'autor de La Ben Plantada. Al seu costat hi ha un mussol de mirada inquietant que simbolitza la saviesa i, darrere, unes grans ales de papallona col·locades a l'inrevés per reproduir l'efecte de la cara del mussol. Encara al rebedor, es pot apreciar una reproducció de La tempesta de Giorgione, que Dalí sempre qualificà de quadre misteriós, perquè la dona i el camperol que hi són representats semblen ignorar-se mútuament, enmig d'un paisatge gris plom on un llampec escriu la lletra M, inicial de la paraula «mort». Per completar l'espai, un armari coronat de flor de Corpus, coneguda popularment com a sempreviva, i un sofà inspirat en els llavis de Mae West, si bé folrat amb una cretona de dibuixos florals.
Del rebedor van passar al menjador d'hivern, una petita estança amb un antic forn per coure el pa i un cartell de grans dimensions, que recorda la corrida surrealista que Dalí va organitzar a la plaça de toros de Figueres i que tenia com a espases Curro Girón, Fermín Murillo i Paco Camino. L'espectacle era previst per al 12 d'agost del 1961 i va tenir com a enemic la tramuntana, que va impedir que els toros fossin retirats de la plaça en helicòpter, tal com havia previst el pintor. A continuació s'arriba a la biblioteca, on uns falsos lloms de pell substitueixen la col·lecció de llibres que Dalí guardava, que van ser retirats per passar a formar part del Centre d'Estudis Dalinians de Figueres. A les prestatgeries hi havia els volums negres de lletres daurades de l'enciclopèdia Espasa. Pitxot va explicar a la Júlia que, a les nits, Dalí feia que el seu fidel majordom, Arturo Caminada, li dugués al llit un dels volums de l'enciclopèdia. Aleshores es fixava en algun dibuix o en alguna descripció, arrencava la pàgina i se la guardava emocionat pel descobriment que acabava de fer. Sobre la llibreria, la Júlia va veure-hi tres cignes dissecats, i el seu cicerone li va haver d'explicar que, quan eren vius, el pintor els col·locava unes caputxes metàl·liques sobre les quals posava espelmes. Els cignes, als quals havia tallat les ales perquè no s'escapessin volant, es desplaçaven per l'aigua de la piscina com si fossin espelmes vivents, produint un efecte fascinant a la badia, fins que ficaven el cap dins l'aigua per beure i acabava la seva participació en la funció daliniana.
Des de la biblioteca s'arriba al jardí de les oliveres, tot i que també podria dir-se el parterre de l'espígol o del romaní, perquè la seva presència inunda els sentits. És una terrassa llarga sobre la badia, amb un camí de grans lloses rectangulars encalcinades, que formen allò que Dalí anomenava la Via Làctia i on és possible descobrir el motlle de la mà de l'artista i la petjada del peu de la seva musa. La cala, a la qual s'accedeix des d'aquest balcó natural, és la platja domèstica on es banyava el matrimoni, moltes vegades en companyia de l'imprescindible Isidoro Bea. Pitxot va revelar a la Júlia que a Dalí li encantava situar-se en una zona d'algues, ja que deia que acaronaven el cos mentre feia unes braçades. Gala, en canvi, preferia allunyar-se uns metres fins a trobar unes pedres calentes del fons marí que, segons manifestava, contribuïen a donar al seu bany una sensació de sauna natural. A la sortida de la biblioteca, una escala de pocs esglaons et condueix a una incòmoda cuina, amb un armari decorat amb fotos de Max Ernst, André Breton, Paul Éluard, René Crevel, Sigmund Freud o Lev Trotski. Al costat de la cuina hi ha l'estudi, amb el cavallet a motor, que li permetia pintar assegut, sense haver d'enfilar-se a cap bastida. Pitxot va aclarir que era inacceptable la frase de Cézanne segons la qual el pintor ha de veure la totalitat de la tela mentre pinta, de manera que no sentia que estigués cometent cap inconveniència fent desaparèixer la meitat d'un dels seus grans quadres en les profunditats del pis inferior, gràcies a una escletxa situada en paral·lel a la paret. I al costat d'un parell de cadires amb respatller d'espart, la seva butaqueta, els seus pinzells de la Casa Sennelier de París, les seves pintures, les seves joguines i les seves obsessions, encapçalades per un retrat de Velázquez.
L'habitació que comunica el taller amb el dormitori s'anomena sala del cargol, perquè un gran gasteròpode artificial hi fa les funcions de llum i de rellotge, i també hi ha una habitació minúscula, coneguda com la sala dels ocells, per la presència de reproduccions de diferents espècies. Al dormitori hi ha un mirall amb el marc de pasta negra, situat de tal manera que recollia la primera llum del dia que es filtrava per la finestra i la desviava cap al capçal del llit de Dalí. Al costat del tàlem del pintor, n'hi havia un altre d'exactament igual que s'estremí amb l'últim sospir de Gala, quan el seu rostre es girà de sobte, un capvespre, per fixar una darrera mirada en qui havia estat el seu company els últims seixanta anys. Al dormitori es podia veure una foto de Gala adolescent a Rússia, una gorra modernista que feia de llum de peu, dos borreguets de peluix, una polsera en forma de serp, una marieta de joguina, un ocell recobert d'estany...
El lavabo de Dalí era realment petit, sense dutxa ni banyera. «No era un home que es rentés gaire, però no feia mai pudor», va subratllar Pitxot, davant la sorpresa de la Júlia per aquestes mancances. El bany de Gala era ple de detalls: miralls modernistes, perfums francesos, caixes orientals... i tenia banyera. Darrere aquest espai d'ablucions més o menys efímeres, un vestidor amb armaris decorats amb nombroses fotografies dels Dalí amb Francisco Franco, amb Gregory Peck i Ingrid Bergman, amb Albert de Lieja, amb Josep Lluís Sert, amb Harpo Marx i altres companyies il·lustres. La imatge mostra el personatge dels germans Marx tocant una arpa dissenyada per artista empordanès, que va idear canviant-ne les cordes per filferro espinós. Harpo la toca amb els dits embolicats amb esparadrap. Pitxot li va explicar que va conèixer el fals mut de cabells falsament arrissats en la seva primera visita a Hollywood, on va posar per a un retrat que quedaria finalment inacabat, quan els Estats Units es rendien a Dalí i fins i tot Time li dedicava la portada, i el va qualificar de mestre del surrealisme. «També va fer amistat amb Groucho, a qui un dia va explicar el següent acudit: "Un banquer és un home que et dóna un paraigua quan no plou i que te'l pren quan es posa a ploure" Més endavant, el còmic del mostatxo pintat utilitzà aquesta frase, en els seus monòlegs, en mes d'una ocasió.»
La visita a la casa va acabar a la sala oval, decorada amb uns sofàs en mitja lluna al voltant d'una catifa persa, que aprofiten la singular forma de l'habitació. Pitxot li va explicar que allà era on Dalí conversava amb les seves visites en caure la tarda. Els Reis van ser rebuts en aquesta sala i hi ha una foto del matrimoni amb la parella reial sobre una tauleta de l'habitació, al costat d'unes icones, pissarres ornamentades i ous pintats. De la sala es passa a un passadís exterior amb gàbies de grills, «que es feia dur d'Olot pel pintor Jordi Curós, perquè deia que tenen unes taques grogues molt característiques que els fan molt atractius, a més a més de ser els que més i millor canten», segons va explicar a la Júlia el singular cicerone. Al costat, hi ha el menjador d'estiu: una taula de pissarra en forma de lletra U, observada per tota l'eternitat pels ulls d'un rinoceront, el cap del qual és encastat a la paret. Finalment, ja a l'exterior, el pati de les gandules de palla, amb la piscina de disseny fàl·lic, on era impossible practicar res semblant a la natació. Aquest espai a l'aire lliure resulta especialment surrealista, presidit per un gran ninot Michelin inflable i uns grans anuncis de la mateixa marca de pneumàtics. Tampoc no pots deixar de fixar-te en una llarguíssima serp de drap que els va regalar la germana de Brigitte Bardot, un fals lleó de mida natural i un templet àrab construït a partir de la caixa d'embalatge d'un antic transistor que encara es conserva a la casa, per a sorpresa del visitant. Al fons del templet, Dalí va posar-hi la làmpada del vell far de mercuri del cap de Creus. A l'altre extrem de la piscina s'aixeca un monument delirant compost per un contenidor, la deessa Diana, un pessebre nadalenc, unes balconades modernistes i unes petites columnes que imiten les de l'Alhambra de Granada.