Les «Torratxes»
— I vostè, com se diu?
Feia ja com una setmana que l'hoste més jove vivia allí i encara la seva arrogant patrona no li havia preguntat el nom. El de l'altre es coneixia ja: ell mateix havia fixat amb xinxetes una targeta a la porta de la seva habitació. Tots saberen que convenia anomenar-lo Atilio Gaos Tejada. L'única cosa fou que el Lídio li digués, se n'ignora el motiu, que, així d'entrada, havia cregut que el seu nom era Gonzàlez.
Ara, l'hoste més jove respongué:
— Sóc en Xènius, per als meus amics.
La Lídia tal vegada no l'entengué bé. Es quedà mirant com l'estudiant buidava una maleta de llibres i els alineava recolzant-los, drets contra la paret, sobre l'estreta tauleta de la cambra. Però els llibres no hi caberen. Hi havia una edició alemanya de les obres completes de Nietzsche. Preguntà llavors si hom no tindria per allí un prestatge o tauló per muntar a la paret o bé si li deixarien ficar els seus volums en un armari de roba, tancat, i la clau del qual havia fet guardar a la Lídia una resta instintiva de desconfiança.
Xènius veié la Lídia empal·lidir. Era la seva manera d'enrojolar-se. Ja havia sorprès en ella aquesta emoció tres cops. El primer, en acceptar-lo com a hoste; el segon, en rebre el pagament avançat de la primera setmana. Ara imaginà que la cosa venia de veure's descoberta en malícia sobre la qüestió de l'armari. Però no. Era un rubor cultural. El seu motiu estava en la carència de moblatge a propòsit per als llibres.
— Aquí entren pocs llibres —sospirà la Lídia—. Aquí no vénen més que «Torratxes».
Al·ludia a l'infecte setmanari L'Esquella de la Torratxa. Sortia aquest cada divendres; el duien a casa els fills i ella, cada dissabte, el devorava i alhora el menyspreava. Una vegada escriví al seu director una carta en què li esmentava la mare. Però mai no sabé si el paper, que no era de totes passades com un anònim, havia arribat a destinació. El fet d'haver-lo escrit procedia de la indignació amb què hagué vist insultada en aquell periòdic la memòria de Rius i Taulet, l'alcalde de Barcelona, iniciador de l'Exposició Universal del 1888; que la Lídia havia visitat durant el seu viatge de noces.
Els llibres restaren, per fi, amorosament instal·lats, per ella, en el buit de la finestra. L'únic inconvenient era si plovia.
—Aquí no plou mai —digué la patrona amb aplom—. El vent de tramuntana escombra tots els núvols.
— A mi m'havien dit —replicà Xènius— que la tramuntana durava tres dies i que duia pluja, el quart.
—Això ho diuen els almanacs —contestà la Lídia—. Però no és cert. Els qui escriuen els almanacs o és que no tenen una altra cosa a fer o és que estan bojos.
Fou la primera volta en què la paraula bogeria es pronuncià allí. Dies havien d'arribar en què es pronunciés tant! Des de la setmana següent, en què la Lídia veié juntes, en una Esquella, les dues expressions: «Un desequilibrat» i «Un neurastènic».
—Vostè sap per a qui va això? — preguntà Lídia a Xènius, a qui havia començat a consultar en els casos difícils.
Per a mi, Lídia — digué Xènius—. Va per a mi.