L'església, xicoteta, les parets pintades de calç i les altes finestres amb cortines verdes, no podien contenir a tots els fidels. La porta estava de bat a bat i el públic s'escampava per la plaça amb el cap descobert al sol de juliol. En l'altar mostrava la careta somrient i la falda tova el Jesuset, patró del poble; una imatge que no alçava més d'un pam, però, encara que era menuda, sabia omplir d'anguiles en les nits tempestuoses, les barques dels que aconseguíen els millors llocs, amb altres miracles no menys sorprenents, que contaven les dones del Palmar.
En les parets es destacaven sobre el fons blanc alguns quadres procedents d'antics convents: taules enormes amb falanges de condemnats, tots rojos, com si s'acabaren de coure, i àngels de plomatge de cotorres arriant-los amb flamígeres espases.
Sobre la pila de l'aigua beneïda, un cartelló amb caràcters gòtics resava així:
Si per la llei de l'amor,
no ens és lícit delinquir,
no se'ns permet escopir
en la casa del Senyor.
No hi havia en el Palmar qui no admirara aquests versos, obra, segons el tio Paloma, de cert vicari, allà en els temps que el barquer era jove. Tots s'havien exercitat en la lectura, lletrejant-los durant les innumerables misses de la seua existència de bons cristians. Però si s'admirava la poesia, no s'acceptava el consell, i els pescadors, sense cap respecte a la llei de l'amor, tossien i escopien amb la seua crónica ronquera d'amfibis, fent-se la cerimònia religiosa en un continu tossir que embrutava el pis i feia girar a l'oficiant la seua colérica mirada.