L'estany d'Ivars era una identificació comarcal. Aquella plàcida llacuna de mosquits i anguiles —i tantes gratificacions! — ens servia per anar a caçar ànecs, fer excursions i trencar les rutines. També era l'excusa per fer un bon arròs a ca l'Aragonès amb la colla. L'arròs amb anguila de ca l'Aragonès tenia anomenada.
Hi venien a practicar la cacera uns senyors importants de Barcelona —a Barcelona ho són tots d'importants: els senyors, vull dir— que semblaven catedràtics amb el seu parlar refinat i apegalós. Ens alliçonaven en tots els aspectes de les batudes, encara que els únics que caçàvem érem nosaltres. També sabien en propietat —la seua— totes les martingales que es coïen pel món i la raó d'aquelles. Era un privilegi escoltar tanta erudició que ens ensinistrava per no entrepussar.
Ens admetien condescendents al seu costat en les posicions estratègiques que organitzaven —com si haguéssim d'assaltar el cau d'un enemic de guerra maligna—, i després els donàvem els ànecs que caçàvem, que a nosaltres tant ens feien, i se'ls emportaven a la ciutat com trofeus valuosos.
Sempre aquesta sincronització amb la gent d'aquell poble tan gran!