Malgrat les urbanitzacions que l'encerclen i els edificis que han anat creixent als flancs del turó que l'envolta, l'Ametlla és un dels pobles menys destruïts i desfigurats per la follia turística de la costa catalana i segurament el menys afectat d'aquestes costes meridionals. En part perquè el turisme ha hagut de conviure amb la continuïtat d'un món pescador, que en altres llocs, en canvi, ha substituït. En part, també, per la topografia de l'indret i l'estructura de la població, que hauria calgut destruir per convertir-la en un grapat de gratacels. Hi deu haver ajudat, finalment, la llunyania i la mala comunicació des de les grans capitals fins que s'han construït les autopistes; i s'ha de tenir en compte, així mateix, l'origen de la colonització turística, que aquí fou, en els anys del "milagro", bàsicament francès i de províncies, és a dir, de gent de pretensions modestes i disposada a la convivència amb els costums locals, cosa que no passa on abunden les colònies de germànics de variada nació. Els mediterranis amb blue jeans són respectuosos i promiscus i no han forçat la civilització de l'alumini i l'hamburguesa. Les noietes de Tarbes o de Tolosa no es distingeixen de les indígenes sinó per l'accent.
Potser en un altre lloc més castigat per la pressió del turisme durant la dècada dels anys seixanta, l'ajuntament hauria cedit terrenys adscrits a les feines marineres a l'ambició dels especuladors o els hauria transformat per propi interès. Aquí no ha estat així per fortuna i l'esplanada de l'assecador, a peu de port, no ha estat retallada i no conté més que una vella fàbrica, edifici ja pintoresc. Els bars i els cafès de la riba han estat inevitablement modernitzats i han canviat les taules de marbre per l'horrible fòrmica, però conserven el seu caire tradicional i en ells es barregen els mariners i els turistes en una forma de convivència que ja no és gaire comuna en altres indrets costaners.
L'Ametlla és un poble de vies costerudes en totes les direccions entre mar i muntanya i de carrers transversals plans i corbats. Sovint els carrerons que pugen es transformen en escales, mentre els altres, que abans es perdien en el camp, ara desemboquen en barris urbanitzats de nou. Però aquests carrers han conservat una vida molt patriarcal i és freqüent trobar- hi rengles de taules de cafès i restaurants que quasi els obstrueixen. La gresca dura fins molt tard al llarg dels mesos d'estiu. També hi sobreviu un comerç que ha desertat d'altres capitals de la costa: les tendes on es venen des d'espardenyes i cordam fins a queviures salats, llegums i fruites seques. Entre aquestes salaons cal destacar com a cosa pròpia del país o de tota aquesta costa meridional l'espineta. L'espineta és la conserva amb sal de Fos, els alots i la cua de la tonyina i serveix per a un guisat molt fort, més aviat d'hivern, que es fa amb patates i altres vegetals i de vegades amb cargols. L'espineta té poca carn, però d'un gust fortíssim, com d'una mena d'arengada gegant i concentrada. És un menjar mariner que no ha passat a la cuina burgesa. Era, de fet, un matafam dels pobres. A Calafell, el barri dels remitgers s'anomena Trajo de l'Espineta.