Mans pàl·lides de dona –la tardor–
dibuixaven adéus pel lent crepuscle
vellutat, per la seda
d'aquest aire d'ocells, tot llunyania
ara passen pels pins, les cabelleres
asserenant, amorosint petjades
del dur cavall del vent.
Ja són a prop, mirau-les, acaronen
ara el fidel llaüt, la cala ombrosa,
i bressolen la mort, la mort infanta,
la mort de vidre i aigua, trencadissa
com una música.
Ara es desmaien
molt delicadament damunt l'arena;
ara s'enfonsen pel meu pit – oh, tendres,
enamorades mans! – Mirau, amics,
se m'emporten el cor per la delícia
de la fredor del blau. Tota la platja
floreix, vermella, d'una sang ja inútil.