Més avall trobem un poble: Caimari. Un poble molt bonic, d'una polidesa adorable, tranquil i silenciós com tots els de l'illa. Però, aquest poble de Caimari, mig empinat en el rost de la muntanya, té una gràcia encisadora i una mena de beatitud conventual. Ni un ca no ens ha bordat en passar per tot el llarg carrer que travessa la carretera, ni ningú ha tombat la vista per tal de saber qui som. A l'ombra manyaga del cancell de les cases, algunes senyores de bon regent, assegudes en un comodí, fan plàcidament la seva becaina; rere les persianes dels balcons les noies broden, cusen o fan ganxet; a la plaça, sota la vela del cafè, un rotllet de majors contribuents badallen de mandra mentre el rellotge del campanar de l'església va deixant caure amb un aire de borniassa les batallades d'una hora qualsevulla de la tarda; en una eixida vermella de sol i empal·liada amb rastells de panotxes madures, un minyó en cos de camisa toca la guitarra voltat de testos de clavellines i de lliris d'aigua; el senyor rector, dret al cim de l'emblanquinada torratxa de la rectoria, fa volar els coloms —els «colons», que diuen ací—, amb una canya molt llarga i un parrac roig lligat a l'extrem...