M'he llevat a poc a poc. A fora, a l'entrada, m'ha sobtat la naixó d'una llorda claroreta d'aigua sabonosa i un perfum molt fi de matinada. He davallat unes graus, he obert una porta que surt a un refectori i he fet cap a una miranda abocada al cantó de la mar. I a la bella hora s'ha encetat la lenta i complicada cerimònia de la sortida del sol.
I bé: quan s'ha acabat la tramoia, quan tota la terra de llevant ha estat xopa de coloraines i totes les muntanyes del redol eren com uns grans pitxers de cristall transparent, jo m'he retornat de l'encantària, he sortit del Santuari i he filat camí avall.
Vaig mig trastornat. Àdhuc em costa d'obrir la boca, i la paraula m'ha romàs paralitzada al fons del gargamell. En travessar el cancell de fusta del mur anterior, el mateix ermità d'anit passada ha tret el cap i la barba per un badaluc i m'ha dit:
—Bon dia tenga. I do, ja ha vist sortir el sol? Jo no li responc. Més ben dit: no li puc respondre. No tinc veu ni paraula. És ara, precisament, després de tant de temps, que exclamo amb un crit d'al·leluia:
—Sí: he vist sortir el sol, he vist sortir el sol!...