No trigà molt a arribar una altra carta...

No trigà molt a arribar una altra carta en què es llegia: «Amic de l'ànima: La gent no ho entén i procura treure-m'ho del cap. Però els qui, a la millor, perden el cap son ells. El Barbut es passà l'altre dia dues hores de conversa sense substància, dient-me que la Ben Plantada no existia i, si el deixo, m'hauria explicat que tampoc en Xènius no existia, ni aquest poble de Cadaqués, que és el Castell de la Formosor. Quedi's vostè a Castella, que li anirà bé. Aquí sofrim i batallem plegats per la nostra causa i no sabem el que vindrà després. La salut és el primer. Que el meu venerable Mestre pugui disfrutar-la per molts anys de vida és el que desitja la seva fidel servidora, H.I.N.R.A. La Ben Plantada.»

El llibret de la Ben Plantada havia sortit un parell d'anys abans però, fins que es difongueren els rumors sobre la seva publicació, no havia arribat a coneixement de la Lídia. Un dels Pitxot, o tal vegada en Marquina, li n'havia deixat un exemplar. Quan el propietari en reclamà la devolució, la generositat de la Maria Gay n'hi procurà un altre, que fou el que, transcorreguts trenta anys, calgué arrencar-li de les mans a la Lídia, moribunda.

En el moment de conèixer Teresa la Ben Plantada, la Lídia tenia l'edat en què a Don Quixot li va beure l'enteniment la lectura dels Llibres de Cavalleria.