Pepeta, recolzada al llom de la vaca, els veia avançar, posseïda cada vegada d'una curiositat més viva. On devia anar aquella pobra gent?
El camí que afluïa al d'Alboraia no menava enlloc. Es perdia lluny, com esgotat per les bifurcacions innumerables de viarons i sendes que donaven entrada a les barraques.
Però la seua curiositat tingué un final que no esperava. Verge Santíssima! El carro eixia del camí, travessava el pont ruïnós, de troncs i de fang ressec, que conduïa a les terres maleïdes, i es ficava pels camps del tio Barret, aixafant amb les rodes el brossall tant de temps respectat.
La família seguia al darrere i manifestava amb gestos i paraules confuses la impressió que els produïa tanta misèria; però anava en línia recta vers la barraca, com qui pren possessió d'allò que li pertany.
Pepeta no volgué veure més. Ara sí que va córrer de debò cap a la seua barraca. Volia arribar-hi aviat i abandonà la vaca i el vedellet; les dues bèsties seguiren el seu camí tranquil·lament, com qui no es preocupa de les coses estranyes i té l'estable segur.
Pimentó estava tombat a la vora de la barraca, fumant mandrosament, amb la vista clavada en tres varetes untades amb vesc, posades al sol, i al voltant de les quals revolotejaven uns ocells. Era feina de senyor.
En veure arribar la seua dona amb els ulls espantats i el pobre pit esbufegant, Pimentó canvià de positura per escoltar-la millor, i li recomanà que no s'acostàs a les varetes.
Anem a veure, que era allò? Li havien robat la vaca...?
Pepeta, amb l'emoció i la fatiga, gairebé no pogué dir dues paraules seguides.
«Les terres del tio Barret... Una família sencera... Anaven a treballar, a viure en la barraca... Ella ho havia vist.»