Per a mi, la crisi ha tingut un caràcter costumista, urbà, ambigu. Alguna nit baixava a sopar a Ca Revolta i parava l'orella a les converses alienes. Tot se'n venia avall sense la meua espenteta. A vegades em sentia malament. No sé per què em sentia malament. Cada mes donava uns pocs diners per a alleujar la meua mala consciència. Cap dia 3 no faltava a la manifestació de les víctimes
de l'accident del Metro en la plaça de la Mare de Déu. Era una injustícia massa propera i flagrant. Ho feia tot amb esperit cristià i gregari, per a fer-me perdonar els meus pecats d'anacoreta solitari i feliç. També jo vivia atrapat en el deliri de la culpa i el perdo.