Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l'esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d'uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit.
Sovint, a més, treballo la terra amb les mateixes eines que van ser a les mans del pare, de l'avi. El tràmec que prefereixo té el mànec corcat. Algun cop es desmanega i he de tomar a compondre'l. L'eina és gastada per l'ús, aprimada, però encara va bé i és molt útil. Recordo aquest tràmec en mans de l'avi. És com si el veiés ara, encorbat, cavant, amb la camisa blava de treball, la boina, el cigarret de picadura enganxat al llavi. En tinc un altre, de tràmec, més gros i més nou, amb el qual el pare obria les rases a l'estiu, per regar. El faig servir per a aquesta mateixa feina. Igual com el cavic per plantar llavors. També el recordo a les seves mans, i és una de les eines que més utilitzo. O les arpelles, que jo no manejo gaire, però que veig en mans del pare o de l'avi. O la llinyola, amb què traço i mesuro aquella geometria de l'hort que, amb el pas de l'any, es va fent i desfent. O la forca. O el mall. Com podria no pensar en els morts si treballo la mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines?
En un racó del garatge, tinc la serra de dues mans. Amb el pare, ell a un cap jo a l'altre, hi serràvem els socs de suro per fer llenya per a la llar, a l'hivern. També hi tinc la maça i els tascons amb què tot seguit els estellàvem. Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi es, quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts? D'ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les mans a la terra.