Platja de Castell.- La tarda d'octubre era assolellada, però de la mar pugen unes bromes que cobreixen el cel en poca estona. Avancen de pressa. Són d'una matèria flonja i buida, sense gruix, esfilagarsada, a mig camí del núvol i la boira. Però tenen molt volum i aparença i un cop arriben a tapar el sol, la tarda, que era agradable i temperada, s'enfredoreix. Sobre la platja de Castell, a Palamós, sobre les pinedes, que tenien aquells colors covats que hi posa el sol tardoral, sobre la mar, que era encalmada i d'un blau intens, va caient un vel de grisor. Tons apaivagats, somorts, llum filtrada. El repòs, el silenci que hi havia a tot el paratge sembla que encara esdevingui més recollit i intens. Només el compàs de la mar, la cadència constant de les ones en trencar a la platja.
Dies enrere hi va haver temporal a tot el país, aiguats d'octubre. Enmig de la sorra encara hi ha una gran bassa que va formar el doll que baixava del turons. Allà emergeix la quilla d'una petita barca vella i despintada, mig colgada, de panxa enlaire. Deu ser si fa no fa de la mateixa mida de l'única barca que es veu en mar, al cap de llevant de la cala, amb un home que pesca. La platja és bruta. El temporal hi va escopir restes i deixalles amb abundància. Hi ha un rastre de canyes mig podrides que porten barrejades les despulles de la nostra civilització del plàstic i del porexpan. Caminant tota vora de la línia que forma la matèria en descomposició es comprova la presència i la importància que té el porexpan en aquesta època.[...]
La nuvolada se'n va tan de pressa com havia vingut, com si un vent de mar l'empenyés terra endins. En menys d'una hora passa i, a la caiguda de la tarda, el sol torna a lluir sobre els carreus del poblat ibèric, que han estat més de vint segles colgats en aquest paratge, sota la pinassa i el pedruscall calcari. Ara, en el turó de Castell, sobre la Foradada que el mar en un treball geològic de segles ha anat burinant i obrint, els arqueòlegs restauren els murs de l'antic poblat. Es comencen a insinuar allò que eren cases, allò que eren carrers. Es poden apamar aquests carreus i d'allà estant, al mateix temps, albirar, al lluny, la T metàl·lica que fan les grues de Palamós, més enllà de s'Alguer i de la Fosca, on alcen noves edificacions, blocs de pisos, cases aparellades. Una lliçó diàfana i plena de sentit, la matèria que es construeix i s'enruna, el temps i les generacions humanes que passen. La roda incessant.
Sobre l'ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d'una pineda a l'altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L'home que pescava s'ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s'enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l'avorriment, i es grata l'esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L'onatge ha revifat una mica i deixa un fil d'escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s'escola amb indiferència i quietud.