Pregària a la Mare de Déu de Consolació
És l'aire rosa síndria vermella
amb llavors negres de falzies ràpides,
quan el vi del ponent cobreix l'ermita
amb conopeu d'anèmones i dàlies.
Avui he pujat, com altres dies,
a beure aigua a l'alta font de gràcia,
sots la darrera llum que juga a escacs,
dins les fulles d'acant del vell retaule.
I brosta un cinamom de cimals tendres,
quan el cor es fon en saba de pregàries,
per tu, amic, que aixeques les ruïnes,
fent exultar cendres humiliades.
Per tu i per Santanyí, preg a la Verge
que a tots doni la Pau i l'abundància:
alegria en els cors, els núvols dòcils,
xarxes feixugues i ramats de garbes...
Tall el blanc cinamom i deix l'aroma
estès, com un mantell damunt de l'ara.
Consolació es desmaia entre les ombres,
se dormen els baladres dins la clastra,
i, lentament, el cel penja la lluna
al coll del mar, com un Toisó de plata...