Prop de l'estàtua de Ramon Llull, que els falangistes havien batiat amb el nom de «Monumento a Raimundo Lulio», i que Ignasi trobà que, més que mai, semblava com de joguina, s'hi havia improvisat un altar i, als costats, en llocs estratègics, s'havien col·locat, ben arrenglerats, impecablement ordenats, tal com pertoca de fer en qüestions d'esperit castrense, els «bolillas», la Sección Femenina, les milícies de Falange, la secció ciclista (en primera filera), la banda de música de la Misericòrdia...
I de sobte, hi hagué com un esglai, seguit d'un silenci reverencial. El comte Rossi tocà comparició cavalcant una egua blanca i jove que semblava prou nerviosa. En veure'l, Ignasi començà a explicar-se per què tenia tant d'èxit aquell home, sobretot amb les dones, «dona el cop. No hi ha res a dir», reconegué, i l'observà acuradament: els cabells rossos a l'aire; la cara rodona i blanca com la llet de cabra muntanyenca, amb la camisa negra arremangada i sostenint amb la mà esquerra el casc, qualsevol hauria dit que era un guerrer mitològic que havia consentit de mesclar-se amb els humans, «tot i saber que som fets de fang, merda i pixat», pensava Ignasi, somrient amb ironia, únicament per mostrar-los el poder i la virilitat que tenia, que era tant com dir el camí de la victòria.