Quan el camí s'enfila damunt el clot de la Bonica i atalaieu els boïgots pàl·lids i arraulits de la Torroella, com respireu a plaer, com se us eixampla el cor!... De seguida, sortint d'aquell malson inenarrable, el cel, dalt del badall del cingle, se us apareix tot ras i blau; el sol us escalfa la sang i el conhort de l'alegria us retorna com un vi cordial.
Ei!... Ja trobem una capella, ja som a la ziga-zaga de la darrera pujada de la Mola, ja veiem aquell canó de bronze que els carlins de Sant Llorenç hissaren a pes de braços des del fons de Vilamala, ja ens surt, com un colomí, la caputxeta blanca del campanar del santuari de Lord, ja arribem a una placeta i ens deixem anar mig magolats en el pedrís del portal de l'església. I aleshores, En Torras, com si es desencantés, obrí la boca i exclamà, guaitant-me fit a fit, tot seriós i commogut:
—Sublim, noi; senzillament, sublim!
Quin toca-son! Ja és gran dia. El brandar d'una campaneta m'ha despertat, que, si no, encara dormiria saborosament. En saltar del llit m'ha semblat tot d'una que el silenci d'aquestes muntanyes, tan soles i vernes i tan llunyanes de tot arreu, m'amarava el cos com un bany tebió i perfumat. Un bany de silenci, en el qual l'esperit se us arrosa i es dissol com un terròs de sucre candi, és un plaer inefable. Sentiu un descans tan dolç després; tan perfecte... Mentre em vesteixo, el paisatge que crepita com una xera part defora de la finestra de la cel·la, oberta de bat a bat, em fa unes alegres babarotes. Ja te'n vas?, apar que em digui. Sí, me'n vaig. La temptació és forta, però és hora de sortir d'aquesta estranya encantaria i tornar al món.
El món... Que n'és de lluny, d'ací estant!
Ara tornem a notar aquell mateix fenomen d'isolament absolut del qual parlàrem en travessar els alts planells grisos i desfregats de la Segarra. Però així com en la Segarra la vida us fuig davant dels ulls i tot se us transforma en ombres irreals i en miratges fantasmagòrics, aquí, per contra, la llunyor és quelcom metafísic que us intercepta el pas del temps, que us envolta com si us tingués tancat dins d'una torre de vori i que us separa tan infinitament del món dels homes que, quan intenten girar-hi l'esguard, tot just arribeu a albirar-lo com una coseta trista, corrompuda i atrotinada.
El guardià del santuari, un capellà garlaire i aldufer, ja ens té amanit l'esmorzar, i, en acabat, després de la nostra darrera visita a la bruna Madoneta de Lord, ens acomboia una bona tirallonga de camí. A mesura que ens acostem al cèrcol de la carena de la Mola, els pics bigarrats de les muntanyes de la rodalia van sortint d'un a un tot al volt de l'horitzó.
—Alça; ja comenceu a ballar la sardana? —diu el capellà palplantant-se tot cofoi davant la immensitat del panorama.